Fòrum de les Arts 1998-2001: LA NATURA (una
tetralogia pel canvi de mil.leni)
Hem decidit donar perspectiva al Fòrum. Una
perspectiva de quatre anys; és una opció que té
l'avantatge de crear expectativa i alhora permet de
posicionar-se, d'entrar en el joc d'una manera més
oberta per construir col.lectivament un edifici
d'il.lusions i de projectes.
El marc general de les properes quatre edicions del
Fòrum girarà a l'entorn de la NATURA a partir dels
quatre elements constituients de l'Univers sogons la
mitologia antiga (terra, foc, aigua i aire).
Natura: conjunt de coses creades, l'Univers considerat
com un tot i dotat de lleis. Conjunt de les produccions
en què no intervé l'Home (per oposició a cultura, i
especialment a art).
El canvi de mil.leni crearà probablement expectació
i expectatives, sobretot si considerem el moment pel qual
travessa la societat contemporània. La
"sensació" de globalització, la
mundialització de l'economia, l'explosió demogràfica i
les migracions massives, la multiculturitat, la
sofisticació tecnològica, la complexitat dels ressorts
que determinen la nostra manera de relacionar-nos
internós i amb l'entorn, han posat al descobert, entre
altres coses, l'enorme fragilitat del sistema.
La NATURA ha estat des de sempre un referent necessari
que cíclicament ens situa en el context evolutiu de les
espècies, com una més alcapdavall, capaç, a
diferència de les altres, de domesticar-ho tot. Fa
l'efecte que en el llarg i inacabable camí de perfecció
que se suposa que perseguim, en aquest darrer segle, la
SUPÈRBIA ens ha fet perdre el sentit últim de
l'existència, l'assoliment de la felicitat entesa com
diu Marina com aquella manera de ser-en-el-món que
ningú no voldria perdre. La naturalesa, al cap i la fi,
és el que persisteix, allò que roman; les idees canvien
i les formes de viure, també.
Curiosament, a finals del segle passat, l'anomenada
Generació del 98 i també els modernistes catalans
parlaven de regeneracionisme. La idea de regenerar, de
generar novament noves idees, nous reptes, de redefinir
conceptes com ara el de progrés, evolució, benestar,
etc., ha de permetre situar-nos en una òrbita diferent,
probablement més atemperada (al ritme de la
naturalesa?). La proximitat i la premura (la percepció
del temps), talment cavalcant un cavall desbocat, ens ha
abocat a una maratoniana cursa cap al no-res, immersos en
una mena d'anarquia formal decrèpita. Vet aquí la
primera paradoxa: l'estendard del progrés a les mans
dels retrògrades (progrés de la ciència versus humana
decadència).
El binomi NATURA-CULTURA s'ha presentat sovint con un
paràmetre de termers antitètics, com una lluita de
titans defensant l'hegemonia d'una sobre l'altra. La
Natura és inherent a l'ésser humà... L'home també és
natura. Sorprenentment, conservem una imatge idíl.lica
del paisatge; identifiquem puresa i bellesa, de tal
manera que un indret és bell en la mesura que el
percebem immaculat. La idea és doblement aberrant
perquè pràcticament no queden paratges absolutament
verges. Ens costa de veure la nostra pròpia mà sobre el
perfil de determinats indrets que ens imaginem salvatges.
Per contra, la cultura popular d'una banda, i els
moviments ecologistes, de l'altra, han acabat divinitzant
la Naturalesa. "La Naturalesa és sàvia" diu
la tradició. Els ecologistes, víctimes potser d'una
mena d'integrisme necessari?_, s'han tornat
ultraconservadors, fins al punt d'alimentar una
impossible filosofia del retorn.
A remolc de la sostenibilitat un gest de pura
supervivència, exclusiu del primer món hom comença a
pensar en els límits de moltes altres coses, el del
propi sistema (agressiu, depredador i violent per
naturalesa), el de les ideologies totalitzadores, el de
la ciència, etc.
Sembla haver-hi símptomes de
"recomposició" d'aquest enorme trencaclosques
a una escala més humana i la necessitat també de
reconciliar-nos amb la naturalesa.
|
